L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya

Descarregar-lo aquí en pdf, 63 pàgines.

Introducció

Alguna cosa greu està passant en el context de l’art contemporani local. Els creadors fa temps que patim la seva degradació. Des de diversos àmbits, i especialment per part d’aquells responsables de gestionar els recursos públics, o no s’hi actua o quan es fa és per empitjorar-ho, i sovint sense amagar un clar menyspreu pels damnificats. I no es tracta de diners, o no principalment. No parlem aquí de les consequències de la crisi econòmica o de les retallades en cultura (prop del 40% real durant els darrers dos anys) tot i que per molts aquesta situació pugui ser ara la coartada perfecta per fer el que sempre han volgut fer.

Tanmateix, els moviments que estem presenciant en els darrers mesos han agafat una nova dimensió. Són d’un tamany descomunal, i tenen una voluntat totalitzadora i definitiva. És paradigmàtic que les transformacions jurídiques i legislatives que s’estan duent a terme en àmbits com ara l’educació, la sanitat, els programes socials, etc., vinguin justificades “conjunturalment” -la crisi- a l’espera de poder tornar a la “normalitat” un cop torni la tranquilitat financera (cosa que poca gent es creu). En canvi, els radicals tombs d’orientació que es proposen a la cultura (i especialment a l’art contemporani) venen acompanyats d’un discurs definidor d’allò que ha de ser, a partir d’ara i en el futur, les noves regles del joc. O sia, no hi haurà marxa enrere.

Damunt la taula de joc s’hi ha posat el MNAC, el MACBA -també el casament de la seva Fundació amb la de La Caixa-, la Virreina, la Capella, el CCCB, el Santa Mònica, el Canòdrom, Fàbra i Coats… tot el teixit públic de l’art contemporani de la ciutat. Tal com ens venen repetint amb insistència, l’obsessió dels actuals responsables de les polítiques culturals és l’ordenació i la racionalització de tot el mapa artístic local. Han agafat l’esquadra i el cartabó per dissenyar-nos un entorn on tot encaixi en un harmònic recorregut traçat des de dalt. El conseller Mascarell es va referir l’any 2011 a la necessitat d’aplicar “jardineria científica cultural” a la política artística. Un jardí d’aparença perfecta amb matolls pulcrament retallats, cap bri d’herba fora de lloc –qualsevol element estrany o inoportú ha de ser arrencat–, jocs de perspectives òptiques i jerarquies ben definides, mentre se’ns guia per camins que hauran d’orbitar al voltant d’un únic i majestuós centre: el MACBA.

És evident, però, que no és així com sorgeix la cultura en general ni l’art en particular. La mirada d’aquesta reestructuració no està posada en potenciar el teixit creatiu ni en facilitar que hi creixi allò inesperat, sinó en un consum cultural dirigit al consens i entès com entreteniment de turistes o passejada familiar de cap de setmana. En el terreny professional, la càrrega de la responsabilitat l’han fet recaure en un parell d’informes (un del Consell de Cultura de l’Ajuntament i un altre del propi MACBA). Cap debat que incorporés els creadors i els diferents agents del sector artístic –dels qui en realitat es desconfia profundament, quan no es menyspreen–, ni cap reflexió de fons que impliqués una veritable revisió crítica del nostre passat, de les responsabilitats que es deriven de l’actual estat de les coses, o que busqués una prospecció de futur.

L’objectiu d’aquest article és obrir públicament aquest debat. I per fer-ho, ens anirà bé introduir l’anàlisi d’algunes de les causes que ens han portat on som.

Índex

1- Introducció
2- De la idea de cultura que deriva de la transició
Conflicte i cultura
El fracàs social del motor cultural
El mite de la societat civil
3- De l’imaginari noucentista de la burgesia catalana
Ciutat i cultura
El Noucentisme: de quina estètica estem parlant?
El recel envers l’art contemporani
4- Del paradigma neoliberal de la competència
Subvenció versus inversió
Art i indústria cultural (o per què el disseny guanyà la partida a l’art)
Art i recerca (o el segrest del R+D)
La relació MACBA-la Caixa com a paradigma dels futurs conflictes
5- Hegemonia del populisme cultural
L’art en la Institució Cultura
Tot al museu
“La cultura de fer cultura”: Política cultural versus cultura
El segrest administratiu
Hiperinflació versus realitat: Barcelona i el circuit d’art contemporani
Art i mitjans
Crítica del públic
6- De la necessària autocrítica del sector artístic
7- Una resposta: Declaració de la Comissió de Cultura de l’AcampadaBCN-15M de la Plaça Catalunya de Barcelona (19 de juliol de 2011)"

font: http://soymenos.wordpress.com/2012/05/28/lera-de-la-degradacio-de-lart-i-de-la-politica-cultural-a-catalunya/